RUTA:Barcelona-Les illes- El Voló-Perpinyà- París
Ver CARLES PI I SUNYER en un mapa más grande
Carles Pi i Sunyer:
Barcelona 1888- Caracas 1971. Polític, economista i escriptor. Membre d’acció
catalana republicana, ingressa despès a ERC el 1932. Diputat al parlament de
Catalunya, conseller de finances de la generalitat i conseller delegat del
govern, ministre de treball i alcalde de Barcelona. S’exilià a França i més
tard a Londres. El 1952 s’establí a Caracas on morí.
Fill de Jaume PiiSunyer. Es graduà d’enginyer el 1908. Dirigí l’Escola Municipal d’Arts i Oficis de Sants i l’Escola Superior d’Agricultura (1916) de la Mancomunitat. S'especialitzà en temes de caràcter econòmic i d’altres de relacionats amb la seva activitat professional i docent. El 1925 fou secretari de la Federació de Teixits i Filats de Catalunya i el 1928 secretari i tècnic del Comitè Regulador de la Indústria Cotonera. Publicà: Per
la cultura obrera: l’acció de les nostres escoles professionals, La
formació del coneixement a les ciències gràfiques, Apunts per a la
història de la indústria cotonera catalana (1925) iL’aptitud econòmica de Catalunya (1927-29),
entre altres. Alhora col·laborà regularment a “La Publicitat”, “Revista
de Catalunya”, “L’Horitzó”, “Ciència”, “Indústria Catalana”, “La
rambla”, “La Humanitat” i
altres publicacions professionals. Membre d’Acció Catalana Republicana,
s’apropà després a Esquerra Republicana de Catalunya, on ingressà el
1932. Fou diputat al Parlament de Catalunya i, el 1931, a les Corts Espanyoles constituents, i director general de comerç, el mateix any. Pel desembre del 1932 fou designat conseller de finances de la Generalitat i intervingué en el traspàs de serveis a la Generalitat, i
pel gener del 1933 encapçalà el govern com a conseller delegat. Cessà
el 2 d’octubre de 1933 per les tensions del problema rabassaire i
el 8 d’octubre ocupà el ministeri de treball en el govern de Martínez
Barrio. Alcalde de Barcelona (febrer del 1934), donà suport als fets del
6 d’octubre de 1934 i fou empresonat i desposseït del càrrec. Tornà a l’alcaldia després del triomf electoral
del front popular pel febrer del 1936, fins que passà a la conselleria
de cultura del juny del 1937 fins el 1939. Continuà escrivint i publicà La vida i les lletres de Júlia de Lespinasse (1936), Tres aventurers italians a Barcelona (1936), La corda greu (1937), Dels temps de la sembra (1937) iLa porta oberta (1938). S'exilià a França i després a Londres, on presidí el Consell Nacional de Catalunya (1941-45) i fou membre del Govern de la Generalitat a l’exili (1945-47). Col·laborà molt en la premsa de l’exili i
fou una de les figures més respectades. El 1952 s’establí a Caracas, on
havia anat contractat pel Ministerio de Fomento d’aquest país. Hi fundà
i definí la Comisión Venezolana de Normas Industriales (COVENIN). Fou professor d’economia a la Universidad Central de Venezuela i investigà el procés d’independència veneçolà. Participà i fou premiat a diversos jocs florals de la llengua catalana i nomenat mestre en gai saber el 1963, a Montevideo. Membre i
president honorari del Centre Català de Caracas. En aquest país,
col·laborà al “Boletín de la Academia de la Historia”, “Boletín
Histórico” de la Fundación John Boulton, a les revistes “Nacional de
Cultura”, “Shell”, “El Farol” i al diari “El Nacional”. Escriví encara nombrosos llibres, com Coses i gent de Caracas (1958), El comerç de Catalunya amb Espanya (1959, 1974), Barcelona: la vida de les fronteres durant la guerra amb la França (1967), Miranda y Casanova (1967), Maria PiiSunyeri el seu temps , El archivo y la casa de Miranda (1969),
El general Juan Robertson, un prócer de la independencia (1971), La cançó a mitja veu (1970), Sonets (1971), Una interpretació de l’Empordà (1976), Aquell verd anglès (1977) iPatriotas americanos en Londres (1978). Escriví quatre volums de memòries -La República y la Guerra, memorias de un político catalán (1975), El Consell Nacional de Catalunya (1978), El Govern de la Generalitat a l’exili (1979) iLa Guerra (1936-1939) (1986)-, obres publicades pòstumament per la seva filla Núria. Molt posteriorment (2010) hom publicà Memòries de Londres,
volum que conté sobretot observacions sobre la Segona Guerra Mundial
durant la primera etapa d’exili viscuda a la capital britànica. El 1980
les seves despulles foren traslladades de Caracas a Barcelona, on foren
rebudes amb honors d’alcalde i inhumades.
lINKS D'INTERÉS:
No hay comentarios:
Publicar un comentario